El Conte De L'home Que Somiava Molt Poem by Valentin Busuioc

Açò diu que era una vegada
només una vegada
Un home molt lleig

I encara que era un home bo i diligent a la mida
Cap dona no se li acostava més d'un pas

al cap d'un temps
de veure que no trobava la seua meitat
l'home se n'anà del poble i es feu una cabanya
al bosc

al llarg del tot el dia
tallava llenya
collia fruites i plantes medicinals
s'ocupava de la fusteria i de péixer els animals
i a la primavera empeltava tota mena d'arbres

de temps en temps
els vilatans pujaven a ell
demanaven pel guariment de les ferides
li encomanaven una porta
un llit
i més rarament
algun taüt

però l'home del bosc
encara que començara a ser cada vegada més buscat
era
cada dia
més infeliç

un dia
incapaç de tirar endavant
trenà una soga
i anà al roure més vell
per a penjar-se

però el roure
que havia vist molt de la seua vida
però mai un home així de lleig
trencà la branca de la que penjava aquest
després el cobrí de fulles
que ningú no el descobrira
junt al seu tronc

però
davall de les fulles
el nostre home s'adormí de seguida
i es despertà davant de Déu

I li digué
Senyor
saps que jo des de xiquet
he estat atent de no trepitjar les formigues
I tota mena d'insectes
No he robat
no he mentit
per tot el que he estalviat
he treballat tota la vida
però amb tot açò
sóc molt infeliç
que cap dona no em vol

I Déu li respongué
Et conec massa bé
Molt rar un home tant bo sota el sol
Però tant com t'estime
no puc crear una dona tan lletja
que t'estime a tu

encara que tot reste en paraules
tu pots

mira
de les branques caigudes del roure
pots formar un cos de dona
l'omplis de fang i l'emboliques de fulles
que de la resta ja me n'ocupe jo

I després de despertar-se
L'home del conte
Bastí en tres dies la criatura de fang

però de por que potser no el refusara
la feu més lletja del que era ell

al tercer dia
cridà a Déu
i li pregà que li donara vida

i Déu
tal com li havia promés
insuflà vida en la dona de l'home del bosc

en veure aquesta meravella
l'home li ho agraí
després l'ha despertada suaument
besant-la en el front

aleshores ella obrí els ulls i li preguntà:
qui ets tu
per què ets tan lleig
que m'esperes

i ell plorant li digué
perdona'm

sóc el teu servent
Déu em feu així
per a protegir-te de les feres del bosc
però sóc diligent i entenidor
per a poder-te servir d'allò més

però ella tancà els ulls
i ell entengué llavors
que no l'havia de servir
sinó d'amagatotis

i en la mesura que l'estimava molt
la dona començà a desprendre's de la lletgesa
i a fer-se més bonica

no després de molt de temps
un jove de la vila vingué a demanar remeis per a sa mare
I llavors no petita fou la sorpresa
quan veié aquella dona tan formosa
que cap home mai no havia vist

I ella el veié, també
i comprengué què és l'amor
oh, com gemegà aquella nit

veient tot açò
l'home que somiava massa
li digué al dia següent
mira
sé que ja és temps de fer cascú els nostre camí
M'ocupí de tu tant com podia
I espere que no estigues insatisfeta per res
vés amb aquest elegant jove
i si necessitares alguna cosa
busca'm
si pots suportar tindre'm a la vista
i així ho feu ella

anys després
mentre s'ocupava d'un cultiu d'abelles
l'home del bosc sentí la seua presència darrere d'ell
però per por de no esglaiar-la,
no es girà
I ella cridà:
Al capdavall aprenguí tota la història
Així que vinc a demanar-te perdó
i mire en els teus ulls
i l'home
que havia deixat de somiar durant molt de temps
es girà i s'espaventà de veure davant d'ell
la dona més lletja del món
però a ell no l'importà
puix ell es preocupava d'ella
justament com el primer dia
i ella recuperà la seua bellesa i felicitat
i potser
l'home del bosc mai no hauria pogut saber
per què la seua dona l'acariciava amb tant deler
si un dia ell no haguera vist en l'aigua d'una font
l'home més bell plantat
que no haguera vist mai.